Marc Ayza, avui, i Asstrio, demà, enceten
la recta final més rítmica possible a la 14à edició del Voll-Damm Festival de
Jazz de Vic · Astrio van posar ahir sobre l'escenari del Citty Hall barceloní el nou disc Don't Leave The Planet amb una clara aposta per la música de ball i un so proper al jazz-rock
Si la
setmana passada, l’exploració, l’astracanada, l’experimentació, els sorollisme, la introspecció, l’avantguarda
i la perifèria més cruixidora eren els protagonistes del certamen vigatà, el
ritme, el batec lisèrgic, el hip hop, el groove i el dance frenètic són els
adjectius que millor defineixen el cartell d’aquest cap de setmana. A banda de
les actuacions de Marc Ayza i Asstrio cal destacar el concert didàctic de la Sant Andreu Jazz Band –diumenge, a les 12 del
migdia, al Teatre L’Atàntida- i, pels més barrilaires, la festa amb el Dj
Miguelito Superstar, dissabte, després dels Astrio, a la Jazz Cava.
Marc Ayza i les cadències hip-hoperes
del jazz –o jazzístiques del hip-hop-
 |
| Marc Ayza |
L’hivern del
2007 Marc Ayza va decidir passar-lo al districte novaiorquès del Bronx. Darrera
quedava una etapa en la que el bateria —i també discjòquei— havia experimentat
amb els registres de la cultura afroamericana contemporània a diferents sales
de la ciutat comtal. Enterrava l’etiqueta de “jove clàssic” que algun
putxinel·li de la premsa musical li havia etzibat arran de la publicació del seu
disc de debut —Dejah (Satchmo, 2004)—
i apostava per conèixer de primera mà els ambients més subterranis de la música
negra a la ciutat dels gratacels.
En aquells
gèlids primers mesos del 2007, Ayza, que va coincidir a Nova York amb el seu
bon amic Raynald Colom, va afavorir un encontre entre músics de l’escena
barcelonina i de l’underground novaiorquès. Aquella trobada va propiciar el
posterior enregistrament d’un disc, Offering (Fresh Sound New Talent, 2007), una
brillant aproximació del jazz contemporani a l’univers del groove, el hip hop i
el turntablism; un intercanvi
harmoniós entre músics d’ambdós llenguatges que, en realitat, evidenciava la
natural inquietud del músic barceloní —i de molts dels seus companys de generació—
per les manifestacions més contemporànies de la cultura afroamericana, i per
trencar amb els tòpics dels essencialistes del jazz. No en va, el propi Ayza va
declarar llavors sentir-se tan influenciat per John Coltrane com per J Dillah. I
ho va posar de manifest en el track-list del CD, en l’agermanament que ens
oferia entre la dicció del pianista Roger Mas i els apunts del discjòquei
Helios, el discurs rítmic del MC de Brooklin —avui veí de la capital catalana—
Core Rhythm, i entre les cadències magnètiques del contrabaixista Tom Warburton
i d’ell mateix a la bateria. Una proposta que, en viu, va agradar alhora a
aficionats al jazz més inquiets i a una munió de gent jove que, en molts casos,
era el primer cop que trepitjaven un club de jazz.
L’abril de
l’any, passat Ayza i els seus van decidir immortalitzar la màgia envoltant del
seu directe en un treball, Live At Home
(Fresh Sound World Jazz), enregistrat a casa seva, és a dir, a la cava Jamboree
de Barcelona, l’indret on Ayza es va doctorar com a músic. Lluny d’introduir
cap canvi significatiu, el bateria va aprofundir en la fórmula lisèrgica del
seminal Offering, amb noves
composicions, això sí. Set talls cadenciosos que podran gaudir els qui s’acostin
avui, a les 10 de la nit, a la Jazz Cava
vigatana.
Astrio: El planeta imaginari
 |
| Astrio |
El periodista Roger Roca en la prèvia que va
publicar a El Periódico del concert que els Astrio van fer a Barcelona per
presentar el seu darrer disc Don't leave the planet (Chesapick,
2012), la va encertar: Astrio són un grup que tant encaixen
en un festival de jazz, de rock com una festa major. El grup format fa ja deu
anys per Arecio Smith (teclats), Santi Careta (guitarra) i Santi Serratosa
(bateria) habiten en un lloc a mig camí de moltes coses, però lluny de desdibuixar-los
els reafirma en un terreny propi, en part gràcies a un directe ben treballat i
sòlid que dóna una dimensió més orgànica i humana als temes d'estudi i que els
acosta a grups com Medeski Martin & Wood o a una versió breakbeat de The
Bad Plus. Això va quedar palès en el concert que van oferir ahir a la sala City Hall on es va viure ahir una gran nit de gairebé dues hores de música
instrumental que l'excessiu preu de les cerveses —4€ per una Budweiser— no va
aconseguir deslluir. El teatre
de L'Atlàntida de Vic veurà la posada en escena dels seus nous temes demà
dissabte a les 20:30h.
La incògnita de com el grup ha traslladat el
seu nou material d'estudi al directe es va desvetllant concert a concert, on
van afinant la posada en escena. Amb nou vestuari, nou repertori, nou tècnic de
so, els Astrio fan un pas més enllà i aposten encara més per donar un toc
festiu a la seva música, convertint el seu directe en una sessió continua , sense pauses entre temes. El material que conté Don't leave the planet (Chesapik) és més depurat,
fosc, electrònic, rocker i ric en efectes que Desplazamiento (K Industria, 2007), cosa que en directe
es reforça amb certa contundència. És la única manera de deixar content a un
públic tant heterogeni com els que s'han llaurat al llarg de la darrera dècada.
La proposa d'Astrio és altament
ballable i rítmicament complexa. Busca constantment el clímax —sí, hi
ha alguns "subidons"— i també aquell punt melòdic que permet un tarareig
contagiós i reconfortant. Qui busqui ecos jazzístics també els trobarà, no tant
pel que fa a la base rítmica - Serratosa es comporta com una autèntica
"caixa de ritmes" humana, sense fisures —sinó pel groove i algunes improvisacions de Careta a
la guitarra i Smith als teclats—. I qui busqui rock, el trobarà ens els
energètics estrivets, aquells ens el que en la imaginació de cada un nosaltres
hi sortiria una cantant donant-t'ho tot. O fins i tot un MC, tal i com va succeïir
en el concert al City Hall amb la intervenció sorpresa de Rodrigo Laviña, dels
At Versaris, que va posar lletra precisament a l'estrivet del tema que dóna nom
al nou disc.
Astrio semblen tenir la maquinària a punt per
una nit de groove i ball al Festival de Jazz de Vic, en la qual serà millor que
el públic s'oblidi de veure el concert assegut. Després del concert, el festival tindrà el colofó final amb una sessió de soul i funky a càrrec de Dj. Miguelito Superstar a partir de les 23h a la Jazz Cava.
Text: Martí Farré i Olga Àbalos
Fotos: Voll-Damm Festival Jazz Vic
No hay comentarios:
Publicar un comentario