ATAC DE JAZZ'12. DIVENDRES 27 JULIOL: REVOLTES DEL JAZZ MODERN

El certamen jazzístic de Tàrrega torna a celebrar-se després d'un any en blanc amb una programació eclèctica, elèctrica i amb un cert risc, apostant per donar primeres oportunitats a nous projectes de músics catalans.

Mentre la ciutat de Londres estrenava els seus Jocs Olímpics i la gran majoria de les llars dels 17.000 habitants de Tàrrega ho veien per televisió, el modest però voluntarios Atac de Jazz de Tàrrega encetava la seva 8a edició sobre la sorra de l'espai Can Colapi després d'un any en blanc. Sens dubte la cita olímpica va restar espectadors a aquesta primera jornada del festival, però aquest fet no va esborrar el somriure a la gent de l'organització, encapçalada per Josep Mestres, que després de les dificultats burocràtiques i pressupostàries que han patit des que van haver de cancel·lar l'edició del 2011, quan tota la programació ja estava confirmada, havien aconseguit que de nou els músics pugessin sobre aquell escenari a l'aire lliure. I ho han fet amb una aposta pel futur amb una programació que és tota una declaració d'intencions. Sense conformismes.

  

Divendres 27 de juliol: Cirera & Tres Tambors / Trakas / Frankament David Soler

I en mig d'un cert retard horari i un ambient distès que convidava a oblidar-se del rellotge - “m'agrada que hi hagi un cert descontrol”, comentava Mestres passejant-se entre el centenar curt d'assistents mentre els minuts passaven - el quartet liderat pel saxofonista Albert Cirera, Cirera & Tres Tambors, que després de vàries metamorfosis ha acabat prenent forma al costat deMarco Mezquida (piano), Marko Lohikari (contrabaix) i Òscar Domènech(bateria), donava el tret de sortida del festival interpretant gran part del seu primer disc, “Els Encants” (Fresh Sound New Talent, 2012). No li ha resultat fàcil debutar com a compositor i lider de la sevapròpia banda al saxofonista, músic que fins ara havia brillat comjugador d'equip (Nelson Project, Land Space, Spice Berberechos, CanFalanga, etc.) amb una especial sensibilitat per a adaptar-se a estilsi a registres. "És la meva virtud i el meu defecte”, comentava sobreaquesta flexibilitat, potser resultat d'un excés de passió per lamúsica més que d'una manca d'objectius.

"Els Encants" és un disc farcit d'història del saxo jazz molt ben digerida, sense artificis innecessàris, i això mateix és el que es va poder sentir durant el concert però sense dubte els temes van sonar amb una trempera diferent - per què els músics no graven més discos en directe? -, amb una organicitat i flexibilitat rítmica que a vegades fregava latemeritat i donava vida i omplia d'adrenalina uns temes que moltesvegades tan sols semblaven una estructura que es farcia amb música fetaal moment. Hi ha moltes formes de composició, sense dubte.

Mentre Lohikari i Domènech es mantenien maleables però sòlids com a secció rítmica, Mezquida i Cirera establien un diàleg intens, de grans solistes, tema rera tema que mantenia a ratlla la previsibilitat harmònica i que va tenir alguns punts àlgids com l'explosió expresiva de la balada "8.1" i el final free de "Paco el Bala", on a més el pianista es va marcar un solo rockanrolero gairebé kamikaze. Abans, però, van moure's amb soltura del bracet de Coltrane a "De mars i rius", tema amb el que van començar el concert i que ja va posar a tothom en tensió. També van sonar “Panallet Song” - peça inèdita - i "Infeccion", de pura tradició freejazzera hereva d'Ornette Coleman i germana de contemporanis com els escandinaus Atomic. El concert es va rematar amb una altra balada plena de textures (“Beautiful”) que va desenvocar en “Tantra”, la peça final, amb Mezquida gairebé flirtejant amb el minimalisme de Philip Glass i a on Cirera va anar més Cirera que mai, respirant, construint, caminant, caminant, respirant, sense por a la melodia.

La nit va continuar amb el també quartet Trakas, amb Juan de Diego (trompeta, flugelhorn), Jordi Matas (guitarra elèctrica), Caspar St. Charles (bateria) i Txema Riera (hammond), en substitució d'Abel Boquera, el teclista habitual. En contrast amb l'actuació anterior, tot i tenir un repertori més plenament groovero, ballable i hard boper, Trakas van tenir dificultats per donar fluidesa a la música, en part degut al fet d'actuar a l'aire lliure sense la pressió sonora que necessiten certs registres.

Amb un de Diego un pèl descafeinat pel que ens té acostumats, Matas i Charles van ser els autèntics pals de paller d'un set treballat i lluitat que al final va aconseguir contagiar bon rollo i fer moure caps i peus. El set list va ser pràcticament calcat al de la presentació del disc a la sala Jamboree un parell de mesos abans: “Todos a una” - un fantàstic tema 100% Lee Morgan, època Blue Note -, “Fukushima” - que va sonar desapassionada -, “Carril Bici” - una altra descàrrega groove amb un Matas que tot i l'espessor va acabar fent un solo de guitarra magnífic després de lluitar-lo amb perseverància -, “Erbestea” i  “Calçotsalda” que van servir per a remuntar la jugada i deixar un millor sabor de boca.

David Soler va rematar la jornada amb Frankament, el seu projecte en solitari de música electrònica improvisada amb el qual s'ha llençat a la piscina gairebé sense experiència en directe en aquest tipus de formats. Volia treballar amb soroll, amb textures, amb efectes, i allà s'hi ha tirat de cap. Un aplaudiment! Malalt dels pedals, amplis i tota mena de gadgets, el guitarrista va anar recorrent l'enorme arquitectura d'aparells que com una mena de torre de babel, oferien infinitats de llenguatges i possibilitats però amb el perill latent de la confusió i que la mateixa arquitectura guanyés a la musicalitat. I, sí, la confusió va semblar regnar gran part del set, massa llarg, amb algunes errades tècniques que van entorpir el discurs, però va s'hi van trobar moments de lucidesa, precisament quan davant de la infinitat, Soler aplicava l'essència del rock, d'allò del "menys és més", que tan bé sap aplicar en altres formacions com Denga o Libera Quartet.

Text: Olga Àbalos 
Fotos: Assumpta Burgués

Crítica del dissabte 28: "Totes les músiques", per Martí Farré.