ATACDEJAZZ’12. DISSABTE 28 JULIOL: TOTES LES MÚSIQUES

SERGI SIRVENT OCTOPUSSY CATS

Sergi Sirvent  (piano i composició), Voro García (trompeta i fiscorn), Hugo Astudillo (saxos alt i soprano), Albert Cirera (saxos tenor i soprano i tenora),Pau Domènech (clarinet baix i flauta), Jaume Llombart (guitarra elèctrica i acústica), Jordi Gaspar (contrabaix) i Jordi Gardeñas (bateria)

+ GRANDMIXER

Marc Ayza  (bateria), Core Rhythm (mc) i Tom Warburton (contrabaix i electrònica)

+ MARC AYZA DJ.

Marc Ayza (discjòquei)

Dissabte 28 de juliol de 2012. Espai Can Colapi (Tàrrega). Atacdejazz’12

Sergi Sirvent Octopussy Cats

Els festivals tenen sentit si serveixen per oferir propostes arriscades, originals i, sobretot, difícils de gaudir en programacions estables. Pocs són, però, els certàmens que, com l’Atacdejazz, s’atreveixen a defugir del clixé, de l’aposta segura, i posen l’escenari al servei de projectes com els Octopussy Cats del camaleònic Sergi Sirvent, una banda conformada per mestres de diverses procedències i generacions del nostre jazz, en tots els casos bregats a l’off-off de l’escena comtal. I si algú creia que un octet amb melodies penetrants, canvis sobtats, passatges dissonants i estructures recargolades podia espantar a la concurrència targarina —o a la de qualsevol altre indret allunyat de les catacumbes jazzístiques—, es va equivocar del tot: l’actuació octopussiana va coincidir amb un dels moments més concorreguts —i celebrats— del festival.

Va arrencar amb “Jocs de paraules”, peça inspirada en l’univers del free jazz clàssic, amb tirallongues rítmico-melòdiques que avançaven a les palpentes. Una delícia tronadora que va precedir la interpretació de temes com el celebrat “Interlúdic”, d’estètica obscura i ritme ondulant, “Ode to the listener”, amb reminiscències mingusianes, “Primera feira”, d’aire tropical, o la swinguejada ad-hoc “Concèntric”. Com una immensa baluerna, l’olla sirventiana contenia ingredients procedents tan de la música contemporània com del jazz perifèric o la tradició del bigbandisme clàssic. En tot cas destacava per l’acurat embolcall sonor de les seves composicions farcides de timbres suggeridors, les cadències progressives amb les que avançaven les diferents peces i, sobretot, l’aire orquestral de la proposta. En aquest sentit, cal destacar el paper dels solistes, allunyats de qualsevol tipus de facècia. Tan el bufadors Albert Cirera –que va alternar el saxo alt amb el soprano i la tenora-, Hugo Astudillo, el clarinet baix Pau Domènech i el trompetista Voro García, el guitarrista Albert Llombart , el quatrecordista Jordi Gaspar, el bateria Jordi Gardeñas i el propi Sirvent van interpretar solos de concepte, a partir de determinats motius i en benefici de l’estètica de cada composició.

Octopussy Cats és una de les apostes més majestuoses dels darrers temps del nostre jazz, una proposta gens concessiva, oberta en totes les accepcions del diccionari. No en va, el mestre Sirvent va definir un dels temes com un intent de fer presents “totes les músiques”.

Collage negroide

Grandmixer

Un cop sec de caixa va marcar l’inici de la segona sessió de la nit, protagonitzada pel trio format per Core Rhythm, a la veu, Tom Warburton, al contrabaix i enginys electrònics, i Marc Ayza, a la bateria. Plegats signen el projecte Grandmixer, en el qual descobrim facetes noves de dos dels seus integrants: Core Rhythm, que sense renunciar a la declamació gairebé teatral del seu discurs rapejat, accelera el ritme de les seves rimes i actua a mode d’un clàssic mc, és a dir, dempeus i agitant el micro; i Tom Warburton, que explota la seva vena de discjòquei, tot combinant el contrabaix amb el maquinisme —de maquinetes, s’entén—. Per a Marc Ayza el projecte Grandmixer tal vegada representa una clau de volta més en la tasca d’ajuntar el jazz amb  les tendències més contemporànies de la música afroamericana —el hip hop en tots els seus vessants— o, simplement, en demostrar-nos que l’etiquetatge, la segregació i la categorització són una entelèquia arbitrària quan parlem de música negra.

A mode pràcticament de collage, la música de Grandmixer combinava el pols enèrgic del groove amb el so cadenciós d’un contrabaix cantaire, bases samplejades i el to extravertit del mc Rhythm. Capes que es sobreposaven de forma capritxosa, amb detalls propis de la cultura afroamericana —amb, per exemple, fragments de discursos del reverend Martin Luther King—. El volum i la impedància sonora eren un altre dels trets distintius de la proposta, així com la creació i combinació de patrons rítmics sorprenents. Ritmes ballables però amb petits detalls d’exquisidesa, com per ser apreciats des de la cadira —o des de la barra—.

Entre els moments més brillants del concert cal esmentar la part central de la sessió, quan es va despullar la música dels recursos pregravats i de sobte Grandmixer va esdevenir un trio, diguem-ne, sense instrumentació harmònica. Fou llavors quan Warburton i Ayza van confirmar al respectable el que ja sabíem: que són una magnífica base rítmica, i més si l’assaonem amb el to imprecatiu del vocalista Rhythm. Es va tractar d’un instant brillant que tanmateix va restar un pel desdibuixat per la resposta poc entusiasta d’una afició tal vegada més avesada a escoltar amb parsimònia i deteniment —el públic seia al voltant de tauletes que reproduïen l’ambient de club— que no pas a llevar-se i moure el tafanari. Una proposta tal vegada desubicada que tot i així va seduir a quatre noies que no van parar de ballar durant tot el concert.

Ballar i fruir del pols magnètic de la música negra va ser l’objectiu de la darrera activitat de l’Atacdejazz’12: una sessió de ball amb Marc Ayza fent de discjòquei. El bateria va substituir les baquetes pels plats de la taula de mescles i va punxar una selecció de la seva ingent discoteca, mentre en una pantalla lateral es projectaven delícies com “Los héroes de los Sitios de Zaragoza”. Va ser llavors quan a l’espai Can Colapi es va reproduir un trist clàssic de les pistes de ball: les noies ballaven amb desimboltura mentre els nois més tímids —la gran majoria— s’arreplegaven a la barra o seien a les tauletes, consumien de forma desaforada i miraven de refiló les evolucions de la pista de ball. Un fenomen que, com la música de referències múltiples que Marc Ayza practica i punxa, és propi de moltes èpoques, llocs i circumstàncies.   

Text: Martí Farré.    

Fotos: Atacdejazz.