LA MUSICA DE LA MÚSICA

JASON MORAN AND THE BANDWAGON 
Jason Moran (piano), Tarus Mateen (baix) i Nashett Waits (bateria)

14 de març de 2012 - Nova Jazz Cava (Terrassa) - 31 Festival de Jazz de Terrassa

Després d'haver visitat el Festival de Jazz de Terrassa com a sideman en altres formacions, el pianista originari de Houston Jason Moran es presentava en l'edició d'enguany com a líder del Bandwagon, al costat de Tarus Mateen (baix) i Nasheet Waits (bateria), un sòlid trio que després de 12 anys de trajectòria s'ha erigit com el seu gran banc de proves. La publicació del disc Ten (Blue Note, 2010), amb el qual d'alguna manera celebraven el seu desè aniversari, era l'excusa perfecta per tornar de forma temporal a la carretera amb aquest trio de piano jazz. En la posada en viu, es va comprovar que el citat disc està més que superat i que la intenció de Moran era seguir i seguir avançant.

Les expectatives eren grans. El pianista venia precedit per l'etiqueta de ser un dels joves jazzmans amb més coses a dir de l'escena mundial, mimat i respectat per la premsa especialitzada. En el currículum calia afegir ara el nomenament com a assesor musical al Kennedy Center de Washington DC, cosa que a més li aportava un cert caixet intel·lectual (però afortunadament la seva tasca està a les antípodes estilística i filosòficament de la feina de Wynton Marsalis al Lincoln Center de Nova York). Si alguna cosa caracteritza a Moran és el risc i la fusió.

El concert que ens van oferir Bandwagon va resultar ser un viatge a través de la història del jazz i de les seves pròpies referències musicals que el pianista va conduir de forma magistral i sobretot com li va donar la gana, mesclant patrons melòdics del soul amb frasejos del boogie woogie i fragments de música clássica en un mateix tema. La majoria de peces que van interpretar van començar de la mateixa manera: Moran pitjava el play del seu minidisc i d'allà en sonava alguna gravació sobre la qual tan ell com Waits i Mateen, després d'escoltar atentament durant una estona, semblaven improvisar fins a obtenir els patrons ritmics i melòdics que els permetien començar a construir, com qui intenta aprendre un tema en un local d'assaig. La diferència era que ho feien davant d'un públic que tenia la sensació d'haver-se introduït en un terreny íntim dels músics, però que al final del concert va resultar ser el mateix terreny per a tothom. Moran pretenia que tothom participés del procés de gaudir d'una selecció musical que segurament el 100% dels assistents apreciaven. Van sonar vells temes amb Roy Haynes, Fats Waller, Billie Holiday, Thelonious Monk, Gladys Knight, una antiga cançó de blues, també un tema de hip hop que no vaig saber identificar (potser no tenia importància saber-ne l'autor a aquelles alçades) i un sampler sorollista que semblava totalment fora de lloc en aquella festa de la música afroamericana però que va desembocar en una preciosa peça baladística que evocava l'exercici similar de "Feedback Pt.2", tall comprès en el disc Ten.

I en la construcció de cada tema, on els patrons preestablerts i la improvisació és confonien constantment, el trio buscava sempre moments de clímax que, enmig d'una nit tant variada de gustos i olors, era el que aportava una certa monotonia i resultadisme. La repetició de frases i ritmes eren la base d'una forma d'entendre la musicalitat molt urbana, propera a la cultura DJ, formes rítmiques que els músics s'anaven passant com una pilota de ping pong i que feia que el pes rítmic s'anés desplaçant d'instrument a instrument. I com per art de màgia tot sempre es mantenia a flotació. 

El resultat de tot plegat és una pràctica propera al collage sonor en la qual al llarg dels anys Moran segueix insistint i que li ha permès signar peces tan espectacular com la coneguda "Rigning my phone (Straight Outta Istambul)” en la que basa tot un discurs rítmic reproduint la cantarella d'una noia parlant en turc en una gravació. Bandwagon, conduïts magistralment per Moran al piano, van exemplificar que la seva música surt d'altres músiques i que hi ha un fil conductor que invisiblement ho connecta tot de manera natural. I que la música, com qualsevol altre art, és i ha de ser un contenidor d'idees i referències.

Text: Olga Àbalos
Foto: Joan Cortès