QÜESTIÓ DE CLIMES

AMBROSE AKINMUSIRE

Ambrose Akinmusire (trompeta), Walter Smith III (saxo), Sam Harris (piano), Harish Raghavan (contrabaix) i Justin Brown (bateria).

15 de març de 2012 - Nova Jazz Cava (Terrassa) - 31 Festival de Jazz de Terrassa 

Hi havia força expectació per conèixer de primera mà la destresa del qui està considerat una autèntica revelació de la trompeta jazz. La parròquia del certamen vallesà encara recordava —encara recorda— la brillant actuació que va oferir l’any passat com a sideman del grup Tarbaby. I, si ens centrem en el seu fraseig, en la trempera amb la que bufa, en l’expressivitat polida, a vegades abracadàbrica, dels seus solos, per descomptat que no va decebre. Ambrose Akinmusire és certament un dels grans bufadors dels darrers temps, un instrumentista amb ànima, de discurs angulós, capaç de posar la nota justa en el moment adequat, d’explicar-nos històries brillants a través de la seva bufera. Ara bé, com a compositor, com a líder d’una banda, la seva proposta va resultar un pel monòtona, amb un mateix to climàtic que durant gairebé les dues parts de la sessió. Almenys, durant una primera part que, tot sigui dit, va començar amb una excel·lent introducció en solitari d’Akinmusire i va finalitzar amb un no menys excels solo del bateria Justin Brown.

El quintet d’Ambrose Akinmusire va iniciar el concert amb un peça, “With Love” del seu darrer disc, When The Heart Emerges Glistening (Blue Note, 2011), el repertori del qual va constituir pràcticament tot el track-list de la sessió. D’una primera part monocolor, en la qual va destacar en especial la interpretació del tema “The Walls Of Lechuguilla”, es va passar a un segon set que va arrencar amb un autèntic esclat d’energia. Després d’ una consegüent balada, reblada amb un deliciós diàleg entre el trompeta i el pianista Sam Harris, semblava que el concert virava cap a altres paratges. Res més lluny. En tot cas, la banda va assaonar el to repetitiu de la proposta amb brillants moments de calidesa i compenetració. En aquest sentit, cal destacar l’actuació del  saxofonista, Walter Smith III, angulós, expressiu i contingut alhora, que, a banda dels seus solos, va a bastir diàlegs torrencials amb Akinmusire.

I, tot i el regust controvertit de la sessió, no tinguin cap dubte que som davant d’un nou fenomen de la trompeta jazz. Tal vegada com fa poc més de vint anys ho van ser Roy Hargrove o Terence Blanchard, aquest darrer un dels mestres inequívocs d’Ambrose Akinmsire.     

Text: Martí Farré

Foto: Joan Cortès