URBAANJAZZ FA 10 ANYS

El llegendari portal que recull l'agenda jazzística de Barcelona celebra avui el seu 10è aniversari amb una festa al Café Royale · Nicolas Point, el creador d'aquest web, ens parla d'aquesta fita en aquest apunt

Quan Nicolas Point, ideòleg, creador de la web Urbaanjazz, va arribar a Barcelona ara fa més d'una dècada  va adonar-se que a diferència d'altres capitals europees, la ciutat no tenia una agenda comuna pel que fa a les actuacions en viu de jazz i músiques afins. Explica que havia d'anar local per local recollint els tríptics de la programació per a saber què s'hi coia. Per facilitar-se la vida va decidir usar els seus coneixements de programador informàtic i crear una agenda digital on-line que li servia gairebé com a agenda personal. La web la van anar descobrint altres aficionants del jazz, i gràcies al boca orella, ben aviat es convertí en una referència.

Ara, 10 anys desde la seva creació, Urbaanjazz és un projecte més que consolidat que ha anat avançant en forma i en continguts. Amb un servei setmanal de newsletter, descomptes en l'entrada per algunes actuacions i possibilitats d'edició on-line per a que els propis músics i aficionats puguin actualitzar ells mateixos l'agenda amb noves actuacions o corregir la informació publicada. D'aquesta manera la web s'assegura que ofereix sempre la informació més actualitzada possible sobre la vida noctura d'una ciutat, Barcelona, en què constantment apareixen i desapareixen espais per tocar, i també d'altres poblacions de Catalunya i de la ciutat de València. En els darrers mesos el web fins i tot ha organitzat trobades dels seus seguidors per veure concerts.

Per cel·lebrar la seva primera dècada de vida, Point ha preparat una nit molt especial, avui, al club Café Royale, a Ciutat Vella, amb la següent programació:

21:30: Jordi Berni Trío

22:30: Whoookam de Dani Dominguez

23:30: Jose Alberto Medina & Xavier Casellas Quartet

24:30: jam session a càrrec de Dani Dominguez
Fi de festa amb el Dj Fred Guzzo

Des de Bad Music Jazz vam voler fer-li algunes preguntes sobre aquesta festa d'aniversari i el projecte d'Urbaanjazz al mateix Nicolas Point, que ha escollit el tema "Afro Centric", de Nelson Project —inclòs en el disc Mode Joe. Vol.2 (Quadrant, 2012)— com a banda sonora per a aquesta entrevista:

1.- Què és UrbaanJazz? 

  Urbaanjazz - Quees? by badmusicjazz

2.- Què destacaríes d'aquest 10 anys d'existència d'UrbaanJazz?

  Urbaanjazz - "lomasdestacadodeestos10años" by badmusicjazz

3.- Alguna novetat destacable de cara al futur?

  Urbaanjazz - Elfuturo by badmusicjazz

Text: Olga Àbalos

UN NORD DIFERENT

El 12è Festival de Jazz de Girona va arrencar ahir amb un concert de Benny Golson.

Amb la presència ahir del llegendari saxofonista Benny Golson i el seu quartet titular —única actuació a Espanya de la seva actual gira amb aquesta banda— va arrencar ahir el 12è Festival de Jazz de Girona. Elisabet Raspall & Chris Cheek, Jeff Ballard Fairgrounds, David Soler i Duot són algunes de les propostes d’un certamen que cerca l’excel·lència per sobre de la suposada aposta segura. És un certamen que us explicarem aquesta setmana en el primer programa de la nova temporada de Bad Music Jazz, a Scanner Fm.  

Benny Golson ahir a Girona   Foto: Festival de Jazz de Girona

Si hi ha alguna àrea a la península farcida de festivals de tota mena i condició sens dubte és la de les comarques gironines. De Perelada a Sant Llorenç de la Muga, de març a octubre, casinos, places, jardins, platges, ermites prepirinenques, lleres o pantans semisecs acullen certàmens de pop “independent”, lied, cançó, poesia o glories tronades de la cançó lleugera. I amb tanta oferta hom anhela una trobada de petit-mig format dedicada al jazz en tots els seus vessants, poc concessiva —per no dir gens— i cuinada des l’estimació a aquest gènere diví. Una cita que, a més, aposti clarament per promoure tan les propostes més engrescadores del jazz internacional com les del jazz subterrani de casa nostra i, ah, amb la visita d’algun tòtem del jazz de tots els tems. És el que succeeix habitualment a la ciutat de Girona durant les primeres setmanes de tardor, a través d’un festival amb 11 edicions a l’esquena, per on han desfilat figures de la categoria de Bill Frissell, Joachim Kühn, Ken Vandermark amb Havard Wiik, Ron Carter, Brad Mehldau, The Bad Plus, Steve Swallow, Carla Bley, Romano-Sclavis-Texier i, a nivell nacional, Augstí Fernández, Giulia Valle, Vicenç Solsona, Celeste Alías o, com no, el Girona Jazz Project.

Enguany, tot i el jou de les obscenes retallades i apujades de l’IVA, el festival gironí presenta un cartell tal vegada més modest que el d’altres anys, però sense perdre pistonada. “Girona inspira jazz” diuen a la seva propaganda.

Clàssics, contemporanis, rars i popjazzistes

A banda de la visita estel·lar de Benny Golson, el certamen gironí ofereix la revisió de l’obra de dos grans clàssics de la història del jazz: Carme McRae (23 de setembre) i Thelonious Monk (26 de setembre). El duet conformat pels gironins Irma Gala (veu) i Àlex Carbonell (piano) presentarà una selecció de peces de la controvertida vocalista. Per la seva banda, el trio format per Guillem Callejón (guitarra), Jordi Mestres (contrabaix) i Ricard Parera (bateria) interpretarà un curiós homenatge a Thelonious Monk en formació de guitar trio.

Elisabet Raspall i Chris Cheek   Foto: www.elisabetraspall.com

El primer plat fort —després del concert inaugural, es clar— serà el duet conformat per Chris Cheek, al saxo, i Elisabet Raspall, al piano (19 de setembre). Companys de viatge, Cheek ja va col·laborar amb Raspall al disc Triangles (Fresh Sound New Talent, 1996). Va repetir el 2010 amb el disc Plujazz (Raspall Records) i, recentment, en el CD a duet El petó / The Kiss (Raspall Records), que presentaran a Girona. Paisatgístic, preciosista i parsimoniós són alguns dels adjectius que, en certa manera, defineixen la música sensorial que practiquen Raspall i Cheek. El petó és un treball que evidencia la forta complicitat entre la pianista referent del jazz nacional dels 90 —i actual— i el músic de la generació revelació de la ciutat dels gratacels durant els 90, col·lega de Kurt Rosenwinkel, Joge Rossy i Seamus Blake, entre d’altres.

Jeff Ballard   Foto: Lourdes Delgado (MW Artist Management)

Un altre figura representativa de la lleva dels 90 és Jeff Ballard, bateria que hem pogut escoltar darrerament al Jamboree en companyia de Lionel Loueke i Miguel Zenón, i com a membre del grup Fly. A la sala La Planeta (27 de setembre) compareixerà amb el projecte Fairgrounds —completat per Lionel Loueke, a la guitarra, i Anders Christensen al contrabaix—. Cercador de noves sonoritats, creador de polirítmies sorprenents, juganer amb el món de la percussió “ètnica”, Ballard, referència obligada per a molts bateries, obsequia a la parròquia amb una descàrrega rítmico-melòdica de proporcions gegantines. És la mateixa andanada subtil que ha posat i posa al servei de Brad Mehldau, Joshua Redman, Guillermo Klein o Mark Turner.

Duot   Foto: Hot Blues Igualada

En capítol de rars —entenent per “rar” tot allò que no s’ajusta als principis de l’ortodòxia jazzística, que des de Bad Music Jazz repudien de forma activa— cal esmentar un parell de propostes singulars: Frankament (28 de setembre), un solo de guitarra de David Soler amb tota una munió d’efectes de tot tipus, i Duot (30 de setembre), el duet free d’Albert Cirera (saxo) i Ramon Prats (bateria), amb un nou disc al sarró, Cactus (Repetidor). Si l’un, Soler, recorre als enginys de l’electrònica per forjar el seu particular univers sonor, farcit de registres entrecreuats, els altres, Duot, dialoguen en forma d’udols, grinyols i xiuxiuejos des de la més absoluta nuesa. Ambdues són propostes de risc, representatives dels diferents accents de la nostra escena perifèrica.

El festival acabarà amb el grup Verd I Blau (4 d’octubre), proposta amable de pop jazz a les mans d’un combo amb la novíssima saba del jazz català. Encapçalat pel baixista banyolí Vic Moliner, Verd I Blau reuneix un seguit de músics joves en alça: la cantant Judit Nedermann, el guitarrista Adrià Plana, el pianista Xavi Torres i el bateria Andreu Moreno. Presentaran Un fràgil corall (autoeditat), amb lletres de Sandra Prat i el propi Moliner.

A Bad Music Jazz us oferirem una entrevista amb Francesc Ubanell, director del certamen i membre també del Girona Jazz Project. Serà en la primera emissió de la segona temporada de Bad Music Jazz, aquesta setmana.

Més informació sobre el certamen aquí.

Text: Martí Farré.

MAAL ENSEMBLE, POCKET CONCERTS #11

Amb l'estrena de la segona temporada de Bad Music Jazz a Scanner FM, tornen els "concerts de butxaca" al Centre Cultural Collblanc - La Torrassa (L'Hospitalet). 

El proper 21 de setembre, el saxofonista i clarinetista Agustí Martínez (Barcelona, 1960) ens presentarà una nova metamorfosi del Maal Ensemblre, el projecte que des de 2003 usa com a banc de proves personal per anar explorant la combinatòria entre la música composada, la improvisació lliure i la improvisació conduïda. 

El mateix músic recorda els inicis de la formació. "El grup va néixer per fer un concert puntual i érem, crec, el Jose Luis Redondo, Jaume Vilaseca, David Parras,... En un principi la meva idea era intentar que en el grup hi haguessin músics que també fossin compositors per tocar la música de tothom, però al final ha acabat sent només la meva música. I des de llavors he anat usant el grup cada cert temps". I també desde llavors han anat passant tota mena de músics que han anat encaminant la música en aquell espai indefinit però ric on conflueixen el free jazz, la  música contemporània i la improvisació.

La versió que ha preparat Martínez pel Pocket Concert #11 estarà formada per un quartet de cordes amb Joan Gerard Torredeflot (violí), Noemi Rubio (violí), Laura Resina (viola) i Alba Haro (violoncel), quartet que ja l'ha acompanyat en anteriors ocasions, pel bateria Daniel Levy, un altre habitual col·laborador, a més del propi Martínez al saxo alt, al clarinet i a la direcció.“Aquesta vegada he afegit la bateria perquè el so no quedi tan condicionat per la presència de les cordes, que donen la sensació més de música contemporània que de free jazz”, explica el saxofonista, qui confessa que cada vegada tendeix a voler tocar i composar amb "menys notes" i cita a Morton Feldman com a compositor de referència en aquest procés. "La bateria tant pot fer de percussionista com també tenir una vessant més de free jazz, i així aquest toc [de jazz] no es perd”.

Els Maal Ensemble interpretaran dues peces escrites - una d'elles anomenada "Pocket movie", ja interpretada anteriorment només en formació de quartet de cordes - i la resta de concert estarà basat en la composició dirigida mitjançant el llenguatge del "sound painting", que Martínez va adoptar després de participar en la orquestra de Walter Thompson, ideòleg d'aquest sistema de signes, i que al llarg dels anys ha anat adaptant en funció de les necessitats de cada composició i afegint-hi signes de la seva pròpia collita.

Per cert, què significa Maal Ensemble? "Estava esperant a que em fessis aquesta pregunta! Doncs 'Maal' significa 'Música Arriesgada Abierta y Libre'. També pot ser "Música Aleatoria...' Pot significar moltes coses...", aclareix Agustí Martínez qui reconeix tota una declaració d'intencions del que vol i pretén ser aquesta formació en el nom que va triar ara ja fa gairebé 10 anys. 

Text: Olga Àbalos.
Fotos: Maal Ensemble.

ATACDEJAZZ’12. DISSABTE 28 JULIOL: TOTES LES MÚSIQUES

SERGI SIRVENT OCTOPUSSY CATS

Sergi Sirvent  (piano i composició), Voro García (trompeta i fiscorn), Hugo Astudillo (saxos alt i soprano), Albert Cirera (saxos tenor i soprano i tenora),Pau Domènech (clarinet baix i flauta), Jaume Llombart (guitarra elèctrica i acústica), Jordi Gaspar (contrabaix) i Jordi Gardeñas (bateria)

+ GRANDMIXER

Marc Ayza  (bateria), Core Rhythm (mc) i Tom Warburton (contrabaix i electrònica)

+ MARC AYZA DJ.

Marc Ayza (discjòquei)

Dissabte 28 de juliol de 2012. Espai Can Colapi (Tàrrega). Atacdejazz’12

Sergi Sirvent Octopussy Cats

Els festivals tenen sentit si serveixen per oferir propostes arriscades, originals i, sobretot, difícils de gaudir en programacions estables. Pocs són, però, els certàmens que, com l’Atacdejazz, s’atreveixen a defugir del clixé, de l’aposta segura, i posen l’escenari al servei de projectes com els Octopussy Cats del camaleònic Sergi Sirvent, una banda conformada per mestres de diverses procedències i generacions del nostre jazz, en tots els casos bregats a l’off-off de l’escena comtal. I si algú creia que un octet amb melodies penetrants, canvis sobtats, passatges dissonants i estructures recargolades podia espantar a la concurrència targarina —o a la de qualsevol altre indret allunyat de les catacumbes jazzístiques—, es va equivocar del tot: l’actuació octopussiana va coincidir amb un dels moments més concorreguts —i celebrats— del festival.

Va arrencar amb “Jocs de paraules”, peça inspirada en l’univers del free jazz clàssic, amb tirallongues rítmico-melòdiques que avançaven a les palpentes. Una delícia tronadora que va precedir la interpretació de temes com el celebrat “Interlúdic”, d’estètica obscura i ritme ondulant, “Ode to the listener”, amb reminiscències mingusianes, “Primera feira”, d’aire tropical, o la swinguejada ad-hoc “Concèntric”. Com una immensa baluerna, l’olla sirventiana contenia ingredients procedents tan de la música contemporània com del jazz perifèric o la tradició del bigbandisme clàssic. En tot cas destacava per l’acurat embolcall sonor de les seves composicions farcides de timbres suggeridors, les cadències progressives amb les que avançaven les diferents peces i, sobretot, l’aire orquestral de la proposta. En aquest sentit, cal destacar el paper dels solistes, allunyats de qualsevol tipus de facècia. Tan el bufadors Albert Cirera –que va alternar el saxo alt amb el soprano i la tenora-, Hugo Astudillo, el clarinet baix Pau Domènech i el trompetista Voro García, el guitarrista Albert Llombart , el quatrecordista Jordi Gaspar, el bateria Jordi Gardeñas i el propi Sirvent van interpretar solos de concepte, a partir de determinats motius i en benefici de l’estètica de cada composició.

Octopussy Cats és una de les apostes més majestuoses dels darrers temps del nostre jazz, una proposta gens concessiva, oberta en totes les accepcions del diccionari. No en va, el mestre Sirvent va definir un dels temes com un intent de fer presents “totes les músiques”.

Collage negroide

Grandmixer

Un cop sec de caixa va marcar l’inici de la segona sessió de la nit, protagonitzada pel trio format per Core Rhythm, a la veu, Tom Warburton, al contrabaix i enginys electrònics, i Marc Ayza, a la bateria. Plegats signen el projecte Grandmixer, en el qual descobrim facetes noves de dos dels seus integrants: Core Rhythm, que sense renunciar a la declamació gairebé teatral del seu discurs rapejat, accelera el ritme de les seves rimes i actua a mode d’un clàssic mc, és a dir, dempeus i agitant el micro; i Tom Warburton, que explota la seva vena de discjòquei, tot combinant el contrabaix amb el maquinisme —de maquinetes, s’entén—. Per a Marc Ayza el projecte Grandmixer tal vegada representa una clau de volta més en la tasca d’ajuntar el jazz amb  les tendències més contemporànies de la música afroamericana —el hip hop en tots els seus vessants— o, simplement, en demostrar-nos que l’etiquetatge, la segregació i la categorització són una entelèquia arbitrària quan parlem de música negra.

A mode pràcticament de collage, la música de Grandmixer combinava el pols enèrgic del groove amb el so cadenciós d’un contrabaix cantaire, bases samplejades i el to extravertit del mc Rhythm. Capes que es sobreposaven de forma capritxosa, amb detalls propis de la cultura afroamericana —amb, per exemple, fragments de discursos del reverend Martin Luther King—. El volum i la impedància sonora eren un altre dels trets distintius de la proposta, així com la creació i combinació de patrons rítmics sorprenents. Ritmes ballables però amb petits detalls d’exquisidesa, com per ser apreciats des de la cadira —o des de la barra—.

Entre els moments més brillants del concert cal esmentar la part central de la sessió, quan es va despullar la música dels recursos pregravats i de sobte Grandmixer va esdevenir un trio, diguem-ne, sense instrumentació harmònica. Fou llavors quan Warburton i Ayza van confirmar al respectable el que ja sabíem: que són una magnífica base rítmica, i més si l’assaonem amb el to imprecatiu del vocalista Rhythm. Es va tractar d’un instant brillant que tanmateix va restar un pel desdibuixat per la resposta poc entusiasta d’una afició tal vegada més avesada a escoltar amb parsimònia i deteniment —el públic seia al voltant de tauletes que reproduïen l’ambient de club— que no pas a llevar-se i moure el tafanari. Una proposta tal vegada desubicada que tot i així va seduir a quatre noies que no van parar de ballar durant tot el concert.

Ballar i fruir del pols magnètic de la música negra va ser l’objectiu de la darrera activitat de l’Atacdejazz’12: una sessió de ball amb Marc Ayza fent de discjòquei. El bateria va substituir les baquetes pels plats de la taula de mescles i va punxar una selecció de la seva ingent discoteca, mentre en una pantalla lateral es projectaven delícies com “Los héroes de los Sitios de Zaragoza”. Va ser llavors quan a l’espai Can Colapi es va reproduir un trist clàssic de les pistes de ball: les noies ballaven amb desimboltura mentre els nois més tímids —la gran majoria— s’arreplegaven a la barra o seien a les tauletes, consumien de forma desaforada i miraven de refiló les evolucions de la pista de ball. Un fenomen que, com la música de referències múltiples que Marc Ayza practica i punxa, és propi de moltes èpoques, llocs i circumstàncies.   

Text: Martí Farré.    

Fotos: Atacdejazz.     

ATAC DE JAZZ'12. DIVENDRES 27 JULIOL: REVOLTES DEL JAZZ MODERN

El certamen jazzístic de Tàrrega torna a celebrar-se després d'un any en blanc amb una programació eclèctica, elèctrica i amb un cert risc, apostant per donar primeres oportunitats a nous projectes de músics catalans.

Mentre la ciutat de Londres estrenava els seus Jocs Olímpics i la gran majoria de les llars dels 17.000 habitants de Tàrrega ho veien per televisió, el modest però voluntarios Atac de Jazz de Tàrrega encetava la seva 8a edició sobre la sorra de l'espai Can Colapi després d'un any en blanc. Sens dubte la cita olímpica va restar espectadors a aquesta primera jornada del festival, però aquest fet no va esborrar el somriure a la gent de l'organització, encapçalada per Josep Mestres, que després de les dificultats burocràtiques i pressupostàries que han patit des que van haver de cancel·lar l'edició del 2011, quan tota la programació ja estava confirmada, havien aconseguit que de nou els músics pugessin sobre aquell escenari a l'aire lliure. I ho han fet amb una aposta pel futur amb una programació que és tota una declaració d'intencions. Sense conformismes.

  

Divendres 27 de juliol: Cirera & Tres Tambors / Trakas / Frankament David Soler

I en mig d'un cert retard horari i un ambient distès que convidava a oblidar-se del rellotge - “m'agrada que hi hagi un cert descontrol”, comentava Mestres passejant-se entre el centenar curt d'assistents mentre els minuts passaven - el quartet liderat pel saxofonista Albert Cirera, Cirera & Tres Tambors, que després de vàries metamorfosis ha acabat prenent forma al costat deMarco Mezquida (piano), Marko Lohikari (contrabaix) i Òscar Domènech(bateria), donava el tret de sortida del festival interpretant gran part del seu primer disc, “Els Encants” (Fresh Sound New Talent, 2012). No li ha resultat fàcil debutar com a compositor i lider de la sevapròpia banda al saxofonista, músic que fins ara havia brillat comjugador d'equip (Nelson Project, Land Space, Spice Berberechos, CanFalanga, etc.) amb una especial sensibilitat per a adaptar-se a estilsi a registres. "És la meva virtud i el meu defecte”, comentava sobreaquesta flexibilitat, potser resultat d'un excés de passió per lamúsica més que d'una manca d'objectius.

"Els Encants" és un disc farcit d'història del saxo jazz molt ben digerida, sense artificis innecessàris, i això mateix és el que es va poder sentir durant el concert però sense dubte els temes van sonar amb una trempera diferent - per què els músics no graven més discos en directe? -, amb una organicitat i flexibilitat rítmica que a vegades fregava latemeritat i donava vida i omplia d'adrenalina uns temes que moltesvegades tan sols semblaven una estructura que es farcia amb música fetaal moment. Hi ha moltes formes de composició, sense dubte.

Mentre Lohikari i Domènech es mantenien maleables però sòlids com a secció rítmica, Mezquida i Cirera establien un diàleg intens, de grans solistes, tema rera tema que mantenia a ratlla la previsibilitat harmònica i que va tenir alguns punts àlgids com l'explosió expresiva de la balada "8.1" i el final free de "Paco el Bala", on a més el pianista es va marcar un solo rockanrolero gairebé kamikaze. Abans, però, van moure's amb soltura del bracet de Coltrane a "De mars i rius", tema amb el que van començar el concert i que ja va posar a tothom en tensió. També van sonar “Panallet Song” - peça inèdita - i "Infeccion", de pura tradició freejazzera hereva d'Ornette Coleman i germana de contemporanis com els escandinaus Atomic. El concert es va rematar amb una altra balada plena de textures (“Beautiful”) que va desenvocar en “Tantra”, la peça final, amb Mezquida gairebé flirtejant amb el minimalisme de Philip Glass i a on Cirera va anar més Cirera que mai, respirant, construint, caminant, caminant, respirant, sense por a la melodia.

La nit va continuar amb el també quartet Trakas, amb Juan de Diego (trompeta, flugelhorn), Jordi Matas (guitarra elèctrica), Caspar St. Charles (bateria) i Txema Riera (hammond), en substitució d'Abel Boquera, el teclista habitual. En contrast amb l'actuació anterior, tot i tenir un repertori més plenament groovero, ballable i hard boper, Trakas van tenir dificultats per donar fluidesa a la música, en part degut al fet d'actuar a l'aire lliure sense la pressió sonora que necessiten certs registres.

Amb un de Diego un pèl descafeinat pel que ens té acostumats, Matas i Charles van ser els autèntics pals de paller d'un set treballat i lluitat que al final va aconseguir contagiar bon rollo i fer moure caps i peus. El set list va ser pràcticament calcat al de la presentació del disc a la sala Jamboree un parell de mesos abans: “Todos a una” - un fantàstic tema 100% Lee Morgan, època Blue Note -, “Fukushima” - que va sonar desapassionada -, “Carril Bici” - una altra descàrrega groove amb un Matas que tot i l'espessor va acabar fent un solo de guitarra magnífic després de lluitar-lo amb perseverància -, “Erbestea” i  “Calçotsalda” que van servir per a remuntar la jugada i deixar un millor sabor de boca.

David Soler va rematar la jornada amb Frankament, el seu projecte en solitari de música electrònica improvisada amb el qual s'ha llençat a la piscina gairebé sense experiència en directe en aquest tipus de formats. Volia treballar amb soroll, amb textures, amb efectes, i allà s'hi ha tirat de cap. Un aplaudiment! Malalt dels pedals, amplis i tota mena de gadgets, el guitarrista va anar recorrent l'enorme arquitectura d'aparells que com una mena de torre de babel, oferien infinitats de llenguatges i possibilitats però amb el perill latent de la confusió i que la mateixa arquitectura guanyés a la musicalitat. I, sí, la confusió va semblar regnar gran part del set, massa llarg, amb algunes errades tècniques que van entorpir el discurs, però va s'hi van trobar moments de lucidesa, precisament quan davant de la infinitat, Soler aplicava l'essència del rock, d'allò del "menys és més", que tan bé sap aplicar en altres formacions com Denga o Libera Quartet.

Text: Olga Àbalos 
Fotos: Assumpta Burgués

Crítica del dissabte 28: "Totes les músiques", per Martí Farré.

CLAN FALANGA AL POCKET CONCERT #10 DE BAD MUSIC 2.0.

Bad Music Jazz despedim la nostra primera temporada amb Clan Falanga, una formació de gala 

D'esq. a dta: A. Cirera, C. Falanga, J.P. Balcácar, A. Vilar, P. Villar

Com en el passat mes de febrer, els amics de Bad Music 2.0. tornen a confiar en el jazz per enregistrar un concert ad-hoc per el programa de televisió Badmusic Tv. Si durant els mesos d'hivern va ser la comandita Black In Blue la que ens va delectar amb una sessió d'antologia, de la qual en podeu gaudir de la primera part aquí, amb l'arribada de l'estiu són els ritmes fílmics de cinema negre els que sonaran des de l'escenari del Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, a on compareixeran els amics del Clan Falanga, una formació de recent creació, sorgida a l'"off" comtal, de sales com el Robadors 23.

El bateria Carlos Falanga, el líder d'aquesta formació, és, entre d’altres mèrits, un dels músics més emblemàtics del jazz que es factura a les catacumbes del jazz barceloní. És company de viatge de Marco Mezquida, Josep Tutusaus, Hugo Astudillo, Marko Lohikari o els membres d’aquesta quadrilla d'alçada que ens ofereix una nova lectura de la banda sonora de Els Intocables. La música que el cèlebre Ennio Morricone va escriure pel film de Brian de Palma passa pel sedàs dels corrents més heterodoxes del jazz i la lliure improvisació.  

Clan Falanga és també un quintet conformat per autèntics mestres de les noves generacions del nostre jazz; músics que, a banda del seu ingent currículum, destaquen per la originalitat del seu toc, la profunditat del seu discurs i, sobretot, per la una extraordinària versatilitat, fruit d'una més que lloable obertura de mires. Clan Falanga són:

Carlos Falanga (bateria)

Miquel "Pintxo" Villar i Albert Cirera (saxos)

Andreu Vilar (vibràfon)

Juan Pablo Balcázar (contrabaix)

El concert se celebra demà 29 de juny, a les 8 del vespre, al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa (L'Hospitalet). Preu: 5 €. Hi ha un servei de barra a preus més que raonables.

Recordeu que aquí podeu escoltar el darrer programa de la temporada, amb una entrevista a la cantant Lucía Pulido. 

Bad Music Jazz #38

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist

-Tete Montoliu & Jordi Sabatés, "Ligeia" —del disc Vampyria (Basf, 1974). 

-Pablo Selnik & Marco Mezquida (feat. Carme Canela), "Elemento frágil" —del disc Miscelania núm. 2 (Quadrant, 2012).

-Erik Friedlander & Lucía Pulido, "Quiero apenas" —enregistrament en directe a Vancouver (2005).
-Lucía Pulido, "Las cuatro palomas" —del disc Luna menguante / Waning Moon (Adventure Music, 2008).

-Lucía Pulido, "Por qué me pegas" —del disc Por esos caminos /Journeying (Ojo de Música, 2011).

-Lucía Pulido, Fernando Tarrés & La Raza, "Cholita traidora" —del disc Songbook I (Beliefs) (BAU, 2006).

-Lucía Pulido, "María que iba en el mar" —Del disc Luna menguante / Waning Moon (Adventure Music, 2008).


Entrevista a... Lucía Pulido, extraordinària cantant colombiana que viu i treballa a Nova York, coneguda per barrejar elements del folklore sud-americà amb el jazz més heterodox. Ens parla del seu trio barceloní, de la seva trajectòria a Nova York i de l'encontre de la música tradicional d'Amèrica Llatina amb el jazz, entre d'altres temes. 

Lucía Pulido

I per acabar... "Ivitation au voyage", de Tete Montoliu & Jordi Sabatés —del disc Vampyria (Basf, 1974).

Moltes gràcies a tots els que heu fet possible aquesta primera temporada de Bad Music Jazz! Ens veiem al setembre a Scanner Fm! 

Ah, i recordeu que el proper divendres 29 de juny teniu una cita al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa (L'Hospitalet) amb el Clan Falanga. Més informació aquí.