miércoles, 30 de mayo de 2012

Bad Music Jazz #34


Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist
-Jesse Davis & Sjtepo Gut RTS Big Band, "All The Things You Are" —enregistrament en viu (2006). 
-Honey Ear Trio, "Olney 60/30" —del disc Steampunk Serenade (Foxhaven Records, 2011).
-Brian Auger, "Black Cat" —del disc Open (Fresh Sound [reedició de l'elapè original, del 1968]).
-Jimmy Smith, "The Champ" —del disc de títol homònim (Blue Note, 1956).
-Joey DeFrancesco, "One Mint Julep" —del disc Singin' And Swingin' (Concord, 2006).
-Jimmy Smith, "Mack The Knife" —del disc Crazy! Baby (Blue Note, 1969).
-Javier Galiana & Spice Berberechos, "Malandro Limón" —del disc Campo de Agramante (N57, 2010).

L'espia [una pista: és un eminent teclista de Santander, que viu al barri barceloní de Gràcia ] i ens parla de Jimmy Smith i de la seva visió del hammond.  

L'espia amb l'Olga Àbalos



I per acabar... "Soleares", de Pedro Iturralde —del disc Jazz Flamenco (Hispavox, 1968).








L'espia amb Martí Farré, en un plànol no gaire afavorit del locutor

miércoles, 23 de mayo de 2012

Bad Music Jazz #33

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist 1
-Rai Castells & Jordi Gardeñas, "Impro 3" —del disc Impros & Films (Temps Record, 2011). 
-Juan de Diego Trakas, "Todos a una" —del disc Erbestea (Errabal, 2012).

Tracklist 2 (especial Atomic)
-Atomic, "Green Mill Tilter" —del disc Theater Tilters Vol. 1 (Jazzland, 2010).
-Atomic, "Do It" —del disc Feet Music (Jazzland, 2002).
-Atomic, "Pyramid Song" —del disc Boom Boom (Jazzland, 2003).
-Atomic, "Cosmatesco" —del disc Happy New Ears! (Jazzland, 2006).
-Atomic, "Painbody" —del disc Retrograde (Jazzland, 2008).
-Atomic, "Milano" —del disc Here Comes Everybody (Jazzland, 2012).

Atomic


Així estava la taula del nostre estudi: superatomitzada!





I per acabar... "You Don't Know What Love Is", de John Coltrane —del disc Ballads (Impulse!, 1963).

martes, 22 de mayo de 2012

ATOMIC: L’AVANTGUARDA MAGNÈTICA


El quintet escandinau actua avui dimarts i demà dimecres a la sala barcelonina La Cova del Drac – Jazzroom, a les 9 del vespre · Divendres serà a l’auditori MPM de Màlaga.

Ara fa poc més d’una dècada, un grup de joves músics de Suècia i Noruega s’ajuntaven per fundar una de les comandites més excelses del jazz europeu —i internacional de la darrera dècada. Repudiaven els sons eteris, quan no directament melangiosos, associats a l’etiqueta “jazz escandinau”, sovint vinculada a produccions que, sota un conegut segell alemany, acollien a ja veterans artistes de la seva regió. Contra la serenor de certs registres foscos proposaven un còctel fresc i explosiu, amb ingredients procedents del free-jazz clàssic i la música contemporània europea, però també amb elements vinculats a llenguatges actuals i, fins i tot, de l’aplom de compositors de la categoria de Duke Ellington. Apel·laven a tòtems com Charles Mingus, Archie Sheep o George Russell i definien la seva proposta de forma gràfica com “una barreja entre la conferència acadèmia i una nit de gresca a la ciutat”. No en va, el nom del projecte, Atomic, suggeria des del primer instant una andanada musical de les proporcions d’un bolet nuclear irrompent al planeta de les músiques creatives.
Sota l’empenta de la discogràfica Jazzland dirigida pel pianista Bagge Wesseltoff, un dels impulsors del que en podríem anomenar el nou jazz escandinau—, els cinc components que conformen Atomic —Magnus Broo (trompeta), Fredrik Ljungkvist (saxos i clarinet), Håvard Wiik (piano), Ingebrigt Håker Flaten (contrabaix) i  Paal Nilssen-Love (bateria)— van debutar el 2002 amb el disc Feet Music, avantsala d’una gloriosa carrera farcida de treballs seminals —Boom Boom (2003) i Retrograde (2008), per exemple—, gires per tot el món i col·laboracions amb figures del jazz d’avantguarda actual com el nord-americà Ken Vanerdmark. Excel·lents intèrprets i compositors, el seu estil enèrgic i energètic, melòdic i cruixidor, rítmicament impetuós, veloç i cadenciós, no deixa indiferent a ningú i provoca l’adhesió de públics d’allò més variats.
Amb Here Comes Everybody (2012) el disc que presentarà a La Cova del Drac, Atomic reincideix en la seva original fórmula farcida de giravolts, unisons seductors, figures desbocades i patrons enrevessats, però amb la inclusió, entre d’altres, de brillants fragments circulars a “Kreuzberg Variations”, per exemple—, experiments sensorials com l’exquisit “Milano”, que avancen a batzegades, o fragments d’exploració  —“Morphemes”,  “Uplog”—. Basteixen un CD on s’albira un tractament exquisit del detalls, les seqüències i els climes. Bé, com de fet ha interpretat sempre aquesta banda que convida a tothom a deixar-se irradiar pel efluvis del seu saber fer magnètic.

Text: Martí Farré.
Foto: Arxiu Arco y Flecha.

viernes, 18 de mayo de 2012

HONEY EAR TRIO: UN PEDAÇ DE BROOKLYN A LA PLAÇA REIAL


El trio novaiorquès actua demà dissabte al Jamboree, a les 20 i 22 h.

D'esquerra a dreta, Rene Hart, Allison Miller i Erik Lawrence.
Els aficionats al jazz més subterrani saben —o intueixen— que quan recalen a Nova York és recomanable, a banda de visitar determinats temples del l’undergound jazzístic de Manhattan, atansar-se als clubs de Brooklyn, o almenys interessar-se per l’ambient jazzístic d’aquest popular districte novaiorquès. Brooklyn és l’indret que als 90 va donar nom a una forma de fer jazz, a una generació de joves intèrprets que estaven capgirant l’escena de la ciutat dels gratacels i, en general, renovant el llenguatge del gènere. Tal vegada així és com es va concebre aquest fenomen en aquest racó de món, en una època en que sovintejaven les relacions entre jazzman emergents de Barcelona i Nova York, i alguns músics nord-americans viatjaven a Europa amb la ciutat comtal com a destí. Anys més tard, fins i tot es va parlar d’un hipotètic “pont entre Nova York i Barcelona”, una afirmació cofoia, quan no directament falsa, si parem atenció a les enormes diferències de tot tipus entre la capital mundial del jazz i la nostra petita escena perifèrica.
Lluny de les discussions bizantines sobre els presumptes vincles jazzístics entre la capital catalana i la ciutat de la Costa Est, o sobre l’adequació del terme “Brooklyn” per a definir un determinat estil, Eric Lawrence, Rene Hart i Allison Miller, els membres del Honey Ear Trio, creen la seva música a aquest barri, a on toquen en clubs com el Littlefield o el Barbes, que segurament pertanyen al que en termes culturals a Nova York es coneix com a l’“Off” —per no dir l’“Off Off”—. El saxofonista Lawrence, fill del fundador de la New School Arnie Lawrence, és un bufador versàtil, de registre cruixidor, que beu tant del groove, com del jazz o, directament, les músiques improvisades. El contrabaixista Rene Hart, sideman de George Russell i Chris Cheek, destaca per les robustes línies que basteix. Per la seva banda, Allison Miller, a més de ser la bateria de la cantautora Ani DiFranco, és una manetes del compàs que apuntala amb solidesa qualsevol seqüència que li posin al davant.
Inquiets, dinàmics, amants de diferents escoles jazzístiques —i d’altres gèneres—, Lawrence, Hart i Allison constitueixen un tradicional trio de saxo, contrabaix i bateria, és a dir, sense instrumentació harmònica, però que en aquest cas beu de llenguatges tan diversos com el swing, el rock, el soul, el folk i, fins i tot, el jazz d’avantguarda. La seva és una música plàstica, intensa i introvertida, eixordadora i xiuxiuejant, abassegadora i detallista. Un immens riu de registres, amb torrents i meandres, salts i aigües tranquil·les. Mel en les oïdes: dolça i viscosa alhora.
El futur —o potser el present és en el contrast sense embuts. I ve de Brooklyn. No ho dubtin.   

Text: Martí Farré.

jueves, 17 de mayo de 2012

Bad Music Jazz #32

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist
-Bernardo Sassetti, "In Walked Bud" —enregistrament en viu a Coimbra (2004). 
-Bernardo Sassetti, "Vagabundo" —del disc Motion (Clean Feed, 2010).
-Tarbaby, "November'80" —del disc The End Of Fear (Posi Tone, 2011).
-Tarbaby, "Brews" —del disc The End Of Fear (Posi Tone, 2011).
-Tony Malaby, "Alechinsky" —del disc Paloma Recio (New World Records, 2009).
-Nasheet Waits, "Hesitation" —del disc Equality (Fresh Sound New Talent, 2003).

Entrevista a... Nasheet Waits, un dels bateries més sol·licitats de l'escena nord-americana, membre del Bandwagon de Jason Moran i del grup Tarbaby, sideman de primeríssimes figures del jazz. 

Atenció!: English version of the Nasheet Waits interview here.  
Nasheet Waits            Foto: Jimmy Katz

I per acabar... "The Mooche", de Duke Ellington —enregistrament de l'1 d'octubre de 1928, a Nova York, amb, entre d'altres, Johnny Hodges, Barney Bigard, Baby Cox i, com no, el propi Ellington. 

Agraïments: Mauri Estruga (Estruga Artists), Pierre Bechet (Mas i Mas), a la sala Jamboree en general i, com no, al nostre gran doblador —i ànima de Bad Music— José Luis Martín.   

viernes, 11 de mayo de 2012

DEL GROOVE CADENCIÓS A L'ALTRA MÚSICA DE BALL


Marc Ayza, avui, i Asstrio, demà, enceten la recta final més rítmica possible a la 14à edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Vic · Astrio van posar ahir sobre l'escenari del Citty Hall barceloní el nou disc Don't Leave The Planet amb una clara aposta per la música de ball  i un so proper al jazz-rock

Si la setmana passada, l’exploració, l’astracanada, l’experimentació,  els sorollisme, la introspecció, l’avantguarda i la perifèria més cruixidora eren els protagonistes del certamen vigatà, el ritme, el batec lisèrgic, el hip hop, el groove i el dance frenètic són els adjectius que millor defineixen el cartell d’aquest cap de setmana. A banda de les actuacions de Marc Ayza i Asstrio cal destacar el concert didàctic de la Sant Andreu Jazz Band –diumenge, a les 12 del migdia, al Teatre L’Atàntida- i, pels més barrilaires, la festa amb el Dj Miguelito Superstar, dissabte, després dels Astrio, a la Jazz Cava.  

Marc Ayza i les cadències hip-hoperes del jazz –o jazzístiques del hip-hop-
Marc Ayza
L’hivern del 2007 Marc Ayza va decidir passar-lo al districte novaiorquès del Bronx. Darrera quedava una etapa en la que el bateria —i també discjòquei— havia experimentat amb els registres de la cultura afroamericana contemporània a diferents sales de la ciutat comtal. Enterrava l’etiqueta de “jove clàssic” que algun putxinel·li de la premsa musical li havia etzibat arran de la publicació del seu disc de debut —Dejah (Satchmo, 2004)— i apostava per conèixer de primera mà els ambients més subterranis de la música negra a la ciutat dels gratacels.
En aquells gèlids primers mesos del 2007, Ayza, que va coincidir a Nova York amb el seu bon amic Raynald Colom, va afavorir un encontre entre músics de l’escena barcelonina i de l’underground novaiorquès. Aquella trobada va propiciar el posterior enregistrament d’un disc, Offering (Fresh Sound New Talent, 2007), una brillant aproximació del jazz contemporani a l’univers del groove, el hip hop i el turntablism; un intercanvi harmoniós entre músics d’ambdós llenguatges que, en realitat, evidenciava la natural inquietud del músic barceloní —i de molts dels seus companys de generació— per les manifestacions més contemporànies de la cultura afroamericana, i per trencar amb els tòpics dels essencialistes del jazz. No en va, el propi Ayza va declarar llavors sentir-se tan influenciat per John Coltrane com per J Dillah. I ho va posar de manifest en el track-list del CD, en l’agermanament que ens oferia entre la dicció del pianista Roger Mas i els apunts del discjòquei Helios, el discurs rítmic del MC de Brooklin —avui veí de la capital catalana— Core Rhythm, i entre les cadències magnètiques del contrabaixista Tom Warburton i d’ell mateix a la bateria. Una proposta que, en viu, va agradar alhora a aficionats al jazz més inquiets i a una munió de gent jove que, en molts casos, era el primer cop que trepitjaven un club de jazz.

L’abril de l’any, passat Ayza i els seus van decidir immortalitzar la màgia envoltant del seu directe en un treball, Live At Home (Fresh Sound World Jazz), enregistrat a casa seva, és a dir, a la cava Jamboree de Barcelona, l’indret on Ayza es va doctorar com a músic. Lluny d’introduir cap canvi significatiu, el bateria va aprofundir en la fórmula lisèrgica del seminal Offering, amb noves composicions, això sí. Set talls cadenciosos que podran gaudir els qui s’acostin avui, a les 10 de la nit, a la Jazz Cava vigatana.        

Astrio: El planeta imaginari 
Astrio
El periodista Roger Roca en la prèvia que va publicar a El Periódico del concert que els Astrio van fer a Barcelona per presentar el seu darrer disc Don't leave the planet (Chesapick, 2012), la va encertar: Astrio són un grup que tant encaixen en un festival de jazz, de rock com una festa major. El grup format fa ja deu anys per Arecio Smith (teclats), Santi Careta (guitarra) i Santi Serratosa (bateria) habiten en un lloc a mig camí de moltes coses, però lluny de desdibuixar-los els reafirma en un terreny propi, en part gràcies a un directe ben treballat i sòlid que dóna una dimensió més orgànica i humana als temes d'estudi i que els acosta a grups com Medeski Martin & Wood o a una versió breakbeat de The Bad Plus. Això va quedar palès en el concert que van oferir ahir a la sala City Hall on es va viure ahir una gran nit de gairebé dues hores de música instrumental que l'excessiu preu de les cerveses —4€ per una Budweiser— no va aconseguir deslluir. El teatre de L'Atlàntida de Vic veurà la posada en escena dels seus nous temes demà dissabte a les 20:30h.

La incògnita de com el grup ha traslladat el seu nou material d'estudi al directe es va desvetllant concert a concert, on van afinant la posada en escena. Amb nou vestuari, nou repertori, nou tècnic de so, els Astrio fan un pas més enllà i aposten encara més per donar un toc festiu a la seva música, convertint el seu directe en una sessió continua , sense pauses entre temes. El material que conté Don't leave the planet (Chesapik) és més depurat, fosc, electrònic, rocker i ric en efectes que Desplazamiento (K Industria, 2007), cosa que en directe es reforça amb certa contundència. És la única manera de deixar content a un públic tant heterogeni com els que s'han llaurat al llarg de la darrera dècada.

La proposa d'Astrio és altament ballable i rítmicament complexa. Busca constantment el clímax —sí, hi ha alguns "subidons"— i també aquell punt melòdic que permet un tarareig contagiós i reconfortant. Qui busqui ecos jazzístics també els trobarà, no tant pel que fa a la base rítmica - Serratosa es comporta com una autèntica "caixa de ritmes" humana, sense fisures —sinó pel groove i algunes improvisacions de Careta a la guitarra i Smith als teclats—. I qui busqui rock, el trobarà ens els energètics estrivets, aquells ens el que en la imaginació de cada un nosaltres hi sortiria una cantant donant-t'ho tot. O fins i tot un MC, tal i com va succeïir en el concert al City Hall amb la intervenció sorpresa de Rodrigo Laviña, dels At Versaris, que va posar lletra precisament a l'estrivet del tema que dóna nom al nou disc.

Astrio semblen tenir la maquinària a punt per una nit de groove i ball al Festival de Jazz de Vic, en la qual serà millor que el públic s'oblidi de veure el concert assegut. Després del concert, el festival tindrà el colofó final amb una sessió de soul i funky a càrrec de Dj. Miguelito Superstar a partir de les 23h a la Jazz Cava.

Text: Martí Farré i Olga Àbalos
Fotos: Voll-Damm Festival Jazz Vic

Nota: mentre escrivíem aquestes ratlles ens hem assabentat de la  mort del magnífic pianista Bernardo Sassetti. Des d’aquí el nostre més sentit homenatge.



miércoles, 9 de mayo de 2012

Bad Music Jazz #31


Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist 1
-Roberto Fonseca, "80's" —del disc Yo (Jazz Village / Harmonía Mundi, 2012). 
-Roberto Fonseca, "Rayos" —del disc Yo (Jazz Village / Harmonía Mundi, 2012).
-Roberto Fonseca, "Rachel" —del disc Yo (Jazz Village / Harmonía Mundi, 2012).
-Roberto Fonseca, "Quién soy yo" —del disc Yo (Jazz Village / Harmonía Mundi, 2004).
-Roberto Fonseca, "Bibisa" —del disc Yo (Jazz Village / Harmonía Mundi, 2005).

Tracklist 2 (Especial (II) Voll-Damm 14è Festival de Jazz de Vic)
-Sant Andreu Jazz Band, "Ko-ko" —enregistrament en directe a la Nova Jazz Cava (Terrassa). 
-Marc Ayza, "Trashy" —del disc Live At Home (Fresh Sound World Jazz, 2011).
-Marc Ayza, "Undercover" —del disc Live At Home (Fresh Sound World Jazz, 2011).
-Astrio, "Bodies", del disc Don't Leave The Planet (Chesapik, 2012). 
-Astrio, "Justice", del disc Don't Leave The Planet (Chesapik, 2012).

Entrevista a... Roberto Fonseca, un dels músics més importants del jazz afrocubà actual. I ens parla del seu darrer disc, Yo, que presenta avui a Barcelona, i de la seva concepció del jazz mestís. 


Els de Bad Music Jazz amb el pianista Roberto Fonseca el día que el vam entrevistar


I per acabar... "Something Sweet, Something Tender", de Eric Dolphy —del disc Out Of Lunch! (Blue Note, 1964).

Agraïments: Ana Deblas, de l'agència de premsa En Silencio, i, de nou, al Voll-Damm Festival de Jazz de Vic. 

Estigueu alerta del nostre Facebook! Sortegem entrades pels concerts de Marc Ayza, Astrio i Sant Andreu Jazz Band al vigent festival vigatà.  

sábado, 5 de mayo de 2012

TARBABY: LA TRADICIÓ VISCERAL


El combo nord-americà actua avui al Jamboree, a les 20 i 22 h.

Tarbaby & Oliver Lake & Ambrose Akinmusire al Festival de Jazz de Terrassa                     Foto: Joan Cortès
Una de les sessions més brillants del Festival de Jazz de Terrassa de l’any passat va ser la de la comandita explosiva que formaven el trio Tarbaby —Orrin Evans (piano), Eric Revis (contrabaix) i Nasheet Waits (bateria)— amb el saxofonista Oliver Lake —un històric del jazz d’avantguarda, membre del no menys llegendari World Saxophone Quartet— i la jove promesa de la trompeta Ambrose Akinmusire. Música explosiva, magnètica i sensorial, que furga en la tradició més visceral de la música negra. Una andanada musical que avui, a les 8 del vespre i a les 10 de la nit, aterra al Jamboree en formació de quartet —Tarbaby & Oliver Lake—.
I, coincidint amb l’actuació d’aquest grup a Barcelona, us oferim un conjunt de fotografies de la sessió terrassenca a càrrec de Joan Cortès i us recomanem la lectura d’una entrevista als Tarbaby d’Olga Àbalos, aquí.

viernes, 4 de mayo de 2012

LES DUES VERSIONS DE DAVID SOLER'S BAD CURRENCY

El guitarrista, habitual sideman de músics com Giulia Valle o Llibert Fortuny, estrena nou projecte a Vic amb Bad Currency

Els noruecs Jan Bang i Erik Honoré, juntament amb la cantant Sidsel Endresen, remesclaran posteriorment el concert de Soler en directe en un double bill inèdit

David Soler
Que els festivals de música, a part de programar de manera coherent amb uns paràmetres artístics, també siguin generadors de noves processos de creació és una molt bona noticia. És més, hauria de ser un dels seus objectius habituals, ja que en principi no hauria de ser incompatible amb el rendiment comercial i econòmic. Poques vegades la infraestructura de la qual disposen els certamens amb experiència es posa a l'abast dels creadors per a puguin desenvolupar nous projectes. El Voll-Damm 14è Festival de Jazz de Vic, que des de fa unes temporades gira l'antena a les propostes de cert cert risc artistic, s'ha apuntat a aquesta lloable incitativa i va proposar al guitarrista David Soler que participés en una nit molt especial amb un doble cartell: un concert amb un nou projecte del músic català i la posterior remescla en viu de la gravació a càrrec de Punkt Live Remix, nom sota el qual trobem els noruecs Jan Bang i Erik Honoré i la veterana cantant Sidsel Edrensen. Aquest doble bill que trenca les fronteres entre el que es considera el concert, l'enregistrament i la mescla, es presenta en directe en exclusiva el proper dissabte 5 de maig a L'Atlàntida.

Un dels directors artístics del festival vigatà, Joan Godayol, es va quedar prendat d'aquesta fórmula de concert + remescla tot just veure-la en directe en el Punk Festival de Noruega, on precisament Bang i Honoré en són els curators. I va decidir traslladar-la a la programació d'enguany amb la total implicació del trio escandinau per tanmateix establir noves vies de col·laboració entre Catalunya i Noruega. "És una oferta més que idíl·lica que un festival et truqui i et doni carta blanca, que diguin tan sols 'aquesta és la data'", explica David Soler via telefònica pocs minuts abans de començar el primer assaig d'aquest nou projecte al qual ha anomenat David Soler's Bad Currency. "Al principi pensava treballar-ho amb grups meus com Denga o Figurines, però vaig optar per muntar una cosa nova. I he pogut escollir lliurement els músics que en aquest cas són l'Oriol Roca (bateria), el Manolo Cabras (contrabaix), el Jozef Dumoulin (teclat Rodhes i teclats de joguina). A mi em van molt bé aquest tipus d'iniciatives per a posar-me les piles, perquè treballo bé amb pressió".

Des de que es va fer efectiu l'encàrrec, Soler i l'equip noruec s'han anat comunicant durant mesos via correu electrònic per concretar tots els aspectes artístics. "Al principi sí que vaig començar composant pensant en la remescla però després vaig parlar amb el Jan [Bang] i em va dir que ni em preocupés, que fes el que volgués", explica el guitarrista. I com sona Bad Currency? "És difícil de dir. Hi ha moltes parts que estan escrites, però moltes altres donen peu a la improvisació. També hi ha idees musicals que volen crear atmosferes que tendeixen cap a un seqüència, amb loops, amb climes a base de subgreus".

No és fàcil escollir un gènere on ubicar aquest nou grup, però després de comentar-ho breument amb alguns dels músics fora del telèfon, acaba dient que "podríem dir-ne jazz electroacústic". L'etiqueta té la seva raó de ser: darrerament Soler està abocant a l'escolta de compositors de música contemporània com Oliver Messiane - passió que comparteix amb el Dumoulin - o Henri Dutilleux i que d'alguna manera traspuen en les seves darreres composicions. Com també assegura ser un gran amant de la música experimental del també guitarrista Stian Westerhus, que actua avui divendres 4 de maig dins del certamen osonenc. "De fet el que menys escolto ara és jazz!", confessa. "La meva intenció és fer un concert tranquil, amb dinàmiques baixes, com una bassa d'oli espessa, i que quan menys t'ho esperes, que en surti un alien de dintre! I que després torni dintre de la bassa. Que hi hagi pujades de tensió!"

Un cop finalitzi el concet, el duo de djs Bang i Honoré, sota el nom de Punkt Live Remix, usaran l'enregistrament per a fer una remescla en viu. Aquesta versió remix dels Bad Currency estarà acompanyada per la cantant Sidsel Endresen, tot una veterana de la improvisació vocal i sotasignant de varis treballs discogràfics molt recomanables basats únicament amb les possibilitats sòniques de les cordes vocals.

DAVID SOLER'S BAD CURRENCY + PUNKT LIVE REMIX - Teatre L'Atlàntida / Dissante 5 de maig / 20:30h

Text: Olga Àbalos
Fotos: Voll-Damm 14è Festival de Jazz de Vic

miércoles, 2 de mayo de 2012

Bad Music Jazz #30

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist 1 (especial artistes 1a setmana Voll-Damm 14è Festival de Jazz de Vic):
-Jozef Dumoulin Trio, "Mata" —del disc Rainbow Body (Bee Jazz, 2011). 
-Stian Westerhus, "Sing With My Songhow" —del disc Pitch Black Star Spangled (Rune Grammofon, 2010).
-Chupaconcha, "Gone Wild” —enregistrament en viu.
-David Mengual, "Souvenir" —del disc Maitia (Quadrant, 2011).

Tracklist 2 (fragment inèdit del concert dels Free Fall —Ken Vandermark (clarinets), Håvard Wiik (piano) i Ingebrigt Håker Flaten (contrabaix)— a la Jazz Cava vigatana, el passat 4 de març de 2012):
Els Free Fall a la Jazz Cava de Vic
-“Accidents With Ladders (for Nate McBride)” (Ken Vandermark).
-“Mythologies” (Håvard Wiik).
-Peça sense títol (Ingebrigt Håker Flaten).
-Collisions With Signs (Ingebrigt Håker Flaten).
-“Turn{s} (for Terry Ex)” (Ken Vandermark).


Foto: Joan Cortès.

I la setmama vinent... Roberto Fonseca i especial (II) 14è Voll-Damm Festival de Jazz de Vic.

Agraïments: a Joan Gudayol “Gudi”, Miquel Alemany, Xarli Oliver i Victòria Rodríguez (Voll-Damm Festival de Jazz de Vic), a Sergio Merino i Marta Fontanals (Arco y Flecha), al Joan Cortès i, sobretot, a Ken Vandermark,Håvard Wiik i Ingebrigt Håker Flaten.

ATENCIÓ!: sortegem entrades. Més informació al nostre Facebook.